Feixuga realitat

Des del moment en què vaig debutar amb diabetis em va fascinar el món de la ciència però sempre he admirat la feina de les persones que la investiguen. Avui he tingut el PLAER de parlar amb ells i he reflexionat sobre la quantitat de diners que malgastem en coses supèrflues i materials adonant-me que aquests diners poden tirar endavant projectes d'investigació.
La feina dels investigadors per a mi és increïble a part de dura. Gent amb una formació excepcional, TALENTS que no poden desenvolupar-se per falta de finançament.
Personalment, era molt conscient de la diferència entre la cultura anglosaxona i la nostra en aquest àmbit però avui m'ha sobtat molt veure l'escassetat de fons que es disposen en el nostre país.
Per la meva sorpresa totes les persones que ens trobàvem visitant el centre avui érem dones a excepció de tres homes, en contraposició tots els càrrecs importants eren presidits per homes, per què? Totes les dones presents avui eren emprenedores i dignes d'admirar.
Ens han mostrat la seva feina, l'organització i la manera de treballar. En un moment donat un doctor m'ha demanat que sortís a explicar el meu petit projecte. No cal que digui que tremolava, però ara sóc al cotxe de tornada a casa i em sento molt satisfeta. Tots aquells grans professionals han tramès admiració envers el que havia fet i la meva percepció sobre la necessitat d'iniciativa. M'han tractat amb una admiració que m'ha sobtat gratament. Doctorats, investigadors/es, gerents... l'admiració la sento jo cap a vosaltres.
Del dia d'avui n'extrec una conclusió molt concisa: els investigadors no poden tirar res endavant sense el suport de la societat. No hem de mirar cap a un altre costat davant de problemes aliens, ja que com em comentava un gran doctor: "cinquanta cèntims són mig minut d'investigació".